Cada vegada més no pot deixar de sorprendre’ns la gran quantitat de temps, energia i diners que es dediquen a tenir cura del cos. Centres de fitness, dietes, productes miraculosos, aliments màgics i esforços considerables convergeixen en l’intent d’esculpir un pretès benestar i una benaurada “felicitat”.
Depressions, angoixa, obsessions, fòbies, insomni, trastorns sexuals, anorèxies, bulímies, atempten la nostra salut psíquica. Tampoc podem oblidar-nos de les dificultats del nostre entorn quotidià: relacions de parella, família, els nostres fills, les nostres amistats, l’entorn laboral. Tot un seguit de preocupacions de la nostra vida diària que ens replantegen constantment el nostre paper. Així, si tenim tanta consciència de la necessitat de tenir cura del nostre cos, de la “màquina”, ¿ a on portem les nostres pors, angoixes, dificultats o desitjos?. ¿Com cuidem de la nostra ment, que en definitiva és la que determina els processos del cos?
Quan una persona se sent afligida per algun malestar, sigui aquest físic o psíquic, és normal que es dirigeixi a un professional de la salut. El que consulta parla sobre el seu malestar, les seves preocupacions, angoixes i desplega els seus símptomes, que li fan companyia i el torturen. El pacient sap que alguna cosa no va bé i no sap a què es deu i si creu saber a què és degut no arriba resoldre-ho, és a dir, no sap, només coneix.
Només coneixent i descrivint, podem assolir un alleugeriment passatger, però el temps ens condemnarà a la repetició del símptoma més tard o més d’hora. Això ens pot portar a una cronificació resignada del patiment, on el subjecte pensa que això es part de la seva vida, i com a tal no es pot transformar. Sempre és més fàcil queixar-se que deixar-se transformar.
Un procés psicoanalític desvetlla el “per a què” del símptoma i permet que el subjecte adopti una altra posició davant la seva dolència, la pregunta que no s’ha pogut formular i les respostes que mai s’hauria pogut imaginar. Interpretar la dimensió inconscient del pacient permet ubicar la repetició simptomàtica dins la vida de qui consulta, d’aquesta manera produïm una nova salut, una salut que mai es va tenir. Tal i com afirma Emilio González, psicoanalista, a La vida cotidiana al diván “la malaltia es produeix, la salut també”.
No sempre és fàcil fer-se càrrec de la responsabilitat, no culpa, que tenim en la producció de les nostres malalties. Avui en dia, més del 70% de malalties que s’atenen als centres d’atenció primària tenen un component psíquic que les determina. Els tractaments farmacològics ajuden a endolcir el patiment dels moments de crisi, però no transformen la manera de pensar del consumidor. És aquí on urgeix la intervenció del professional, que mitjançant la seva escolta, pugui intervenir oportunament i produir un desenllaç diferent a la crisi a la que el pacient és sotmès.
Tots estem sotmesos a moments de crisi, situacions en les que ens trobem desbordats i sense poder donar respostes. Fins i tot en molts casos no sabem ni tant sols la pregunta que està en joc. En aquests moments, si trobem un espai a on poder pensar allò que ens està passant, això necessàriament ens farà créixer. Sempre acceptant que mai es pot créixer en el temps desitjat.
També podem creure que “el temps tot ho cura”, però d’aquesta manera ens perdem la oportunitat de prendre les regnes de la nostra vida i acceptar que hi ha un desig que s’expressa a través de nosaltres i que és molt més fort del que podem pensar. El temps no cicatritza les ferides, sinó que va deixant forats més profunds que poden caure en l’oblit.
Per últim, també podríem pensar que la família, els amics o la parella ja són suficients per ajudar-nos a afrontar les nostres problemàtiques. No cal pagar ningú perquè m’escolti.
Les xarxes socials en les que estem immersos tenen la seva funció imprescindible pel nostre desenvolupament, però com a dispositius socials, no tenen la capacitat de satisfer totes les necessitats dels seus membres. En la majoria de casos, les problemàtiques del subjecte són fruit d’aquestes relacions: amb la família, amb els amics, la parella,etc. Per tant, ¿com em pot curar el que precisament m’ha emmalaltit?
Per últim, hauríem d’afegir que no cal estar malalt per psicoanalitzar-se. La psicoanàlisi és una eina que ajuda a pensar i a estructurar el pensament d’acord amb el desig de cada subjecte, perquè aquest pugui gaudir d’una vida més plena, saludable i més pròpia.
Article publicat a "Les Flors de Gràcia"
Depressions, angoixa, obsessions, fòbies, insomni, trastorns sexuals, anorèxies, bulímies, atempten la nostra salut psíquica. Tampoc podem oblidar-nos de les dificultats del nostre entorn quotidià: relacions de parella, família, els nostres fills, les nostres amistats, l’entorn laboral. Tot un seguit de preocupacions de la nostra vida diària que ens replantegen constantment el nostre paper. Així, si tenim tanta consciència de la necessitat de tenir cura del nostre cos, de la “màquina”, ¿ a on portem les nostres pors, angoixes, dificultats o desitjos?. ¿Com cuidem de la nostra ment, que en definitiva és la que determina els processos del cos?
Quan una persona se sent afligida per algun malestar, sigui aquest físic o psíquic, és normal que es dirigeixi a un professional de la salut. El que consulta parla sobre el seu malestar, les seves preocupacions, angoixes i desplega els seus símptomes, que li fan companyia i el torturen. El pacient sap que alguna cosa no va bé i no sap a què es deu i si creu saber a què és degut no arriba resoldre-ho, és a dir, no sap, només coneix.
Només coneixent i descrivint, podem assolir un alleugeriment passatger, però el temps ens condemnarà a la repetició del símptoma més tard o més d’hora. Això ens pot portar a una cronificació resignada del patiment, on el subjecte pensa que això es part de la seva vida, i com a tal no es pot transformar. Sempre és més fàcil queixar-se que deixar-se transformar.
Un procés psicoanalític desvetlla el “per a què” del símptoma i permet que el subjecte adopti una altra posició davant la seva dolència, la pregunta que no s’ha pogut formular i les respostes que mai s’hauria pogut imaginar. Interpretar la dimensió inconscient del pacient permet ubicar la repetició simptomàtica dins la vida de qui consulta, d’aquesta manera produïm una nova salut, una salut que mai es va tenir. Tal i com afirma Emilio González, psicoanalista, a La vida cotidiana al diván “la malaltia es produeix, la salut també”.
No sempre és fàcil fer-se càrrec de la responsabilitat, no culpa, que tenim en la producció de les nostres malalties. Avui en dia, més del 70% de malalties que s’atenen als centres d’atenció primària tenen un component psíquic que les determina. Els tractaments farmacològics ajuden a endolcir el patiment dels moments de crisi, però no transformen la manera de pensar del consumidor. És aquí on urgeix la intervenció del professional, que mitjançant la seva escolta, pugui intervenir oportunament i produir un desenllaç diferent a la crisi a la que el pacient és sotmès.
Tots estem sotmesos a moments de crisi, situacions en les que ens trobem desbordats i sense poder donar respostes. Fins i tot en molts casos no sabem ni tant sols la pregunta que està en joc. En aquests moments, si trobem un espai a on poder pensar allò que ens està passant, això necessàriament ens farà créixer. Sempre acceptant que mai es pot créixer en el temps desitjat.
També podem creure que “el temps tot ho cura”, però d’aquesta manera ens perdem la oportunitat de prendre les regnes de la nostra vida i acceptar que hi ha un desig que s’expressa a través de nosaltres i que és molt més fort del que podem pensar. El temps no cicatritza les ferides, sinó que va deixant forats més profunds que poden caure en l’oblit.
Per últim, també podríem pensar que la família, els amics o la parella ja són suficients per ajudar-nos a afrontar les nostres problemàtiques. No cal pagar ningú perquè m’escolti.
Les xarxes socials en les que estem immersos tenen la seva funció imprescindible pel nostre desenvolupament, però com a dispositius socials, no tenen la capacitat de satisfer totes les necessitats dels seus membres. En la majoria de casos, les problemàtiques del subjecte són fruit d’aquestes relacions: amb la família, amb els amics, la parella,etc. Per tant, ¿com em pot curar el que precisament m’ha emmalaltit?
Per últim, hauríem d’afegir que no cal estar malalt per psicoanalitzar-se. La psicoanàlisi és una eina que ajuda a pensar i a estructurar el pensament d’acord amb el desig de cada subjecte, perquè aquest pugui gaudir d’una vida més plena, saludable i més pròpia.
Article publicat a "Les Flors de Gràcia"
Agost 2007
2 comentarios:
Text argumntatiu i molt ben exposat: claredat, eficàcia i brevetat. A diferència de la prosa poètica, el text permet únicament una sola interpretació (bé, sabent que sempre n'hi ha més d'una)a partir de la qual, nosaltres podem anar dient-hi la nostra.
Article interessant i que va per feina. És important decidir entre la prosa poètica i els textos argumentatius. I aquest text -de digestió lleugera- pertany a aquests darrers.
Publicar un comentario