Mai cap animal, a excepció de l’ésser humà, serà atès a un centre sanitari per patir un trastorn en la ingesta d’aliments. Això ens hauria de fer pensar què ens diferencia de la resta dels animals, i no és altra cosa que la teranyina del llenguatge en la qual estem immersos. El llenguatge ens fa humans, però a la vegada també fa que ens emmalaltim per no poder suportar les nostres pròpies frases.
A l'individu en creixement, l'allunyament de l'autoritat parental és una de les operacions més necessàries, però també més doloroses, del desenvolupament. (Freud, 1909).
Amb aquestes paraules de Freud, m'agradaria començar una breu reflexió sobre dos dels símptomes culturals de la nostra època: anorèxia i bulímia. És curiós assabentar-se de que la paraula anorèxia en grec té significats com: assolir, tendir a, oferir, tocar o prendre. En cap cas té una accepció propera a l'alimentació. Així hem d'anar a investigar el món que envolta els i les joves (què és a on majoritàriament trobem aquests trastorns) per intentar comprendre l'aparició d'aquests trastorns que tant sofriment (o benefici) provoquen en qui ho pateixen i els seus entorns.
Si haguéssim de definir quin és l'objectiu bàsic de l'adolescència, no dubtaríem en afirmar, segons Erikson, que és la recerca de la identitat. Durant la infància, el propi desenvolupament cognitiu imprimeix unes limitacions al pensament, el qual està entretingut descobrint el món que l'envolta. Un món proper i supeditat als desitjos familiars. Ara, quan l'ésser humà descobreix la seva sexualitat, aquí es troba amb quelcom que el farà mirar més enllà de la família. Això implica deixar entrar la mirada dels altres vers el meu nou cos. Ara la mirada dels altres sancionarà o admirarà aquest nou cos, amb les seves imperfeccions enfrontades als ideals socials. Ningú no ens ensenya a mirar, que no és el mateix que veure. Podríem dir que sempre mirem a través dels ulls dels altres, desitgem el que a l'Altre sembla provocar-li plaer i del que jo sóc carent. Ja ho deia Plató, puc desitjar ser més alt o més baix del que sóc, però mai desitjaré tenir l'alçada que tinc.
Així doncs, si sumen un moment vital de descobriment de la capacitat de desitjar i la recerca de qui sóc, ens trobem amb un escenari ideal perquè puguin sorgir problemes per digerir el triple dol al que estem sotmesos a l'adolescència: el propi cos d'infant, la seguretat de la infància i el vincle amb els pares. Per tant m'he de fer una pregunta crucial que no té una resposta clara: Què és ser un home? Què és ser una dona?. Fins aquell moment: una dona, la mare; un home, el pare. Ara descobreixo que el món està ple d'homes i dones, i a qui m'agradaria assemblar-me de gran?. La identificació és el procés clau del creixement, sense identificació l'ésser humà no sobreviu. Així sí jo estic tan entusiasmat descobrint un món on els pares no hi són tota l'estona i això és un procés universal, que no cronològic; és fàcil adonar-se que la resta del meu grup d'iguals es fixin en mi. I la sexualitat inicial comença pel cos. Per tant, no és estrany que el nou cos comenci a ser objecte crítica. Trobem que no és perfecte, que la perfecció sempre sembla que està fora, que la posseeix un altre. En molts casos podem pensar que la resta és més feliç, té més diners o més amors que jo.
A l'altre no li puc capturar els pensaments, però sí que puc intentar-ho amb els cos, la roba i tots els ornaments que se'ns puguin imaginar. També amb la manera de parlar, de somriure, de fumar, de beure, etc. És com una cadena infinita de repeticions inconscients on tothom es fa la mateixa pregunta, però cadascú ha d'obtenir una resposta diferent i única. En aquesta recerca, la publicitat, que podríem dir que viu en una adolescència permanent, ajuda a trobar formes de sentir-se acompanyat. Si tothom és igual i fa servir els mateixos productes, ningú se n'adonarà de l'angoixa que sento en no poder respondre a la gran pregunta de qui sóc.
Per altra banda, si tanta angoixa em provoca aquesta pregunta, tinc diverses opcions. Una seria aferrar-me al cos d'infant, l'anorèxica en molts casos no suporta el cos de dona i la malaltia li proporciona un allunyament de la sexualitat que ha de conquistar: amenorrea, reducció de les corbes del cos adult, pèrdua del desig sexual. És a dir, tècnicament continua sent una nena. Una altra opció seria voler transformar el meu cos a tota costa per no semblar l'ovella negre del ramat i comparar-me constantment així amb el cos dels altres. Aquesta és una eina de socialització poc sana, però molt efectiva. D'aquesta manera aconsegueixo tenir un munt de converses amb les meves amigues o amics, mitjançant les quals fantasiejo sobre la possibilitat d'algun dia deixar de ser carent: el dia que tingui aquell cos, el dia que aconsegueixi els braços de..., quan sigui gran i tingui diners m'operaré el.... La qüestió és posar-se (silicona, roba, ornaments, tatuatges, piercings...) o treure'm ("cartutxeres", "panxeta", pèl, talles...). Per aquesta via no es dóna mai en el clau, mai s'està satisfet perquè aquesta satisfacció o perfecció no està en la realitat ni en el cos, sinó en el meu interior.
Ara imaginem que opto per una tercera via: la de simplement transitar els canvis abans mencionats. Passo una mica d'angoixa pel cos nou, miro a la resta dels meus iguals per veure si els passa el mateix, faig cas a mitges del que diuen o pensen els meus pares; m'agradaria ser més alta o més prima, però a la vegada m'interesso per una parcel·la del món (art, literatura, poesia, religió, informàtica, educació, etc.). També m'arreglo amb la fantasia de que tots els nois i noies se n'adonaran d'aquell petit canvi que he vist al mirall després d'estar-me una hora. Vaig construint un espai psíquic per la meva situació al món que m'envolta, no només desitjo ser més fort o tenir menys cul, sinó que també em pregunto què nassos serà de la meva vida d'aquí deu anys. Trobo algun model (no relacionat amb la Cibeles o la Gaudí) que em fa pensar i qüestionar-me a mi mateix. No tinc pressa per créixer, ni tampoc vull quedar-me per sempre a la comoditat i conformitat familiar. En resum, m'intento escapar de la definició de jo sóc anorèxica. Definir-se des d'una malaltia sempre és més fàcil que des del meu desig.
Tots estem immersos en una societat on tot es queda antiquat en poc temps, tot ésser humà té la motivació de novetat, és a dir, li encanten les coses noves. Cada cinc anys em canvio de cotxe, cada mes em compro roba, fa ja sis mesos que porto el mateix mòbil...ara què faig si em canso del meu cos?. Aquí ja no és tan fàcil. Algun filòsof va dir que només hem de valorar el que ningú ens pot robar. Si idealitzo el meu pis o la meva parella, això en qualsevol moment pot canviar de mans, però si construeixo unes idees sòlides i crítiques basades en la meva formació personal. Això, companys, ningú m'ho pot treure.
Potser algun lector se li passa pel cap la pregunta de bé, i qui ha de ser responsable de la formació de la persona?. Sempre he pensat que l'educació és una patata calenta que passa de mà en mà. La família la delega a l'escola, l'escola a la família, aquests es mostren esperançadors en l'espai de lleure i tots culpabilitzen a l'Estat. Bé, l'educació i la formació del subjecte és una patata calenta a compartir entre tots els contexts. Cadascú s'ha de fer responsable de la seva part perquè tots els espais comparteixen quelcom sense ser-ne conscients: són espais d'identificació de l'infant o jove. Al nen petit, el món l'arriba a través dels adults que l'envolten, entre tots hem d'esculpir en l'infant i el jove un esperit crític que li permeti escollir entre diferents ideologies, ja que com a humans no podem ser lliures, però sí escollir a què ens encadenem. Ens podem encadenar al nostre cos i produir la malaltia, en podem encadenar al consum i viure sempre insatisfets perquè no ho podem tenir tot, ens podem encadenar a alguna religió que doni sentit a la nostra vida i limiti la nostra existència, també podem escollir encadenar-nos a algun camp del saber i aquí presentar-nos com aquells filòsofs infantils. Infantils perquè es sorprenien com els nens i infantils perquè eren de la infància de la filosofia, els presocràtrics: aquells que no deixaven de sorprendre's amb la natura que els envoltava.
A l'individu en creixement, l'allunyament de l'autoritat parental és una de les operacions més necessàries, però també més doloroses, del desenvolupament. (Freud, 1909).
Amb aquestes paraules de Freud, m'agradaria començar una breu reflexió sobre dos dels símptomes culturals de la nostra època: anorèxia i bulímia. És curiós assabentar-se de que la paraula anorèxia en grec té significats com: assolir, tendir a, oferir, tocar o prendre. En cap cas té una accepció propera a l'alimentació. Així hem d'anar a investigar el món que envolta els i les joves (què és a on majoritàriament trobem aquests trastorns) per intentar comprendre l'aparició d'aquests trastorns que tant sofriment (o benefici) provoquen en qui ho pateixen i els seus entorns.
Si haguéssim de definir quin és l'objectiu bàsic de l'adolescència, no dubtaríem en afirmar, segons Erikson, que és la recerca de la identitat. Durant la infància, el propi desenvolupament cognitiu imprimeix unes limitacions al pensament, el qual està entretingut descobrint el món que l'envolta. Un món proper i supeditat als desitjos familiars. Ara, quan l'ésser humà descobreix la seva sexualitat, aquí es troba amb quelcom que el farà mirar més enllà de la família. Això implica deixar entrar la mirada dels altres vers el meu nou cos. Ara la mirada dels altres sancionarà o admirarà aquest nou cos, amb les seves imperfeccions enfrontades als ideals socials. Ningú no ens ensenya a mirar, que no és el mateix que veure. Podríem dir que sempre mirem a través dels ulls dels altres, desitgem el que a l'Altre sembla provocar-li plaer i del que jo sóc carent. Ja ho deia Plató, puc desitjar ser més alt o més baix del que sóc, però mai desitjaré tenir l'alçada que tinc.
Així doncs, si sumen un moment vital de descobriment de la capacitat de desitjar i la recerca de qui sóc, ens trobem amb un escenari ideal perquè puguin sorgir problemes per digerir el triple dol al que estem sotmesos a l'adolescència: el propi cos d'infant, la seguretat de la infància i el vincle amb els pares. Per tant m'he de fer una pregunta crucial que no té una resposta clara: Què és ser un home? Què és ser una dona?. Fins aquell moment: una dona, la mare; un home, el pare. Ara descobreixo que el món està ple d'homes i dones, i a qui m'agradaria assemblar-me de gran?. La identificació és el procés clau del creixement, sense identificació l'ésser humà no sobreviu. Així sí jo estic tan entusiasmat descobrint un món on els pares no hi són tota l'estona i això és un procés universal, que no cronològic; és fàcil adonar-se que la resta del meu grup d'iguals es fixin en mi. I la sexualitat inicial comença pel cos. Per tant, no és estrany que el nou cos comenci a ser objecte crítica. Trobem que no és perfecte, que la perfecció sempre sembla que està fora, que la posseeix un altre. En molts casos podem pensar que la resta és més feliç, té més diners o més amors que jo.
A l'altre no li puc capturar els pensaments, però sí que puc intentar-ho amb els cos, la roba i tots els ornaments que se'ns puguin imaginar. També amb la manera de parlar, de somriure, de fumar, de beure, etc. És com una cadena infinita de repeticions inconscients on tothom es fa la mateixa pregunta, però cadascú ha d'obtenir una resposta diferent i única. En aquesta recerca, la publicitat, que podríem dir que viu en una adolescència permanent, ajuda a trobar formes de sentir-se acompanyat. Si tothom és igual i fa servir els mateixos productes, ningú se n'adonarà de l'angoixa que sento en no poder respondre a la gran pregunta de qui sóc.
Per altra banda, si tanta angoixa em provoca aquesta pregunta, tinc diverses opcions. Una seria aferrar-me al cos d'infant, l'anorèxica en molts casos no suporta el cos de dona i la malaltia li proporciona un allunyament de la sexualitat que ha de conquistar: amenorrea, reducció de les corbes del cos adult, pèrdua del desig sexual. És a dir, tècnicament continua sent una nena. Una altra opció seria voler transformar el meu cos a tota costa per no semblar l'ovella negre del ramat i comparar-me constantment així amb el cos dels altres. Aquesta és una eina de socialització poc sana, però molt efectiva. D'aquesta manera aconsegueixo tenir un munt de converses amb les meves amigues o amics, mitjançant les quals fantasiejo sobre la possibilitat d'algun dia deixar de ser carent: el dia que tingui aquell cos, el dia que aconsegueixi els braços de..., quan sigui gran i tingui diners m'operaré el.... La qüestió és posar-se (silicona, roba, ornaments, tatuatges, piercings...) o treure'm ("cartutxeres", "panxeta", pèl, talles...). Per aquesta via no es dóna mai en el clau, mai s'està satisfet perquè aquesta satisfacció o perfecció no està en la realitat ni en el cos, sinó en el meu interior.
Ara imaginem que opto per una tercera via: la de simplement transitar els canvis abans mencionats. Passo una mica d'angoixa pel cos nou, miro a la resta dels meus iguals per veure si els passa el mateix, faig cas a mitges del que diuen o pensen els meus pares; m'agradaria ser més alta o més prima, però a la vegada m'interesso per una parcel·la del món (art, literatura, poesia, religió, informàtica, educació, etc.). També m'arreglo amb la fantasia de que tots els nois i noies se n'adonaran d'aquell petit canvi que he vist al mirall després d'estar-me una hora. Vaig construint un espai psíquic per la meva situació al món que m'envolta, no només desitjo ser més fort o tenir menys cul, sinó que també em pregunto què nassos serà de la meva vida d'aquí deu anys. Trobo algun model (no relacionat amb la Cibeles o la Gaudí) que em fa pensar i qüestionar-me a mi mateix. No tinc pressa per créixer, ni tampoc vull quedar-me per sempre a la comoditat i conformitat familiar. En resum, m'intento escapar de la definició de jo sóc anorèxica. Definir-se des d'una malaltia sempre és més fàcil que des del meu desig.
Tots estem immersos en una societat on tot es queda antiquat en poc temps, tot ésser humà té la motivació de novetat, és a dir, li encanten les coses noves. Cada cinc anys em canvio de cotxe, cada mes em compro roba, fa ja sis mesos que porto el mateix mòbil...ara què faig si em canso del meu cos?. Aquí ja no és tan fàcil. Algun filòsof va dir que només hem de valorar el que ningú ens pot robar. Si idealitzo el meu pis o la meva parella, això en qualsevol moment pot canviar de mans, però si construeixo unes idees sòlides i crítiques basades en la meva formació personal. Això, companys, ningú m'ho pot treure.
Potser algun lector se li passa pel cap la pregunta de bé, i qui ha de ser responsable de la formació de la persona?. Sempre he pensat que l'educació és una patata calenta que passa de mà en mà. La família la delega a l'escola, l'escola a la família, aquests es mostren esperançadors en l'espai de lleure i tots culpabilitzen a l'Estat. Bé, l'educació i la formació del subjecte és una patata calenta a compartir entre tots els contexts. Cadascú s'ha de fer responsable de la seva part perquè tots els espais comparteixen quelcom sense ser-ne conscients: són espais d'identificació de l'infant o jove. Al nen petit, el món l'arriba a través dels adults que l'envolten, entre tots hem d'esculpir en l'infant i el jove un esperit crític que li permeti escollir entre diferents ideologies, ja que com a humans no podem ser lliures, però sí escollir a què ens encadenem. Ens podem encadenar al nostre cos i produir la malaltia, en podem encadenar al consum i viure sempre insatisfets perquè no ho podem tenir tot, ens podem encadenar a alguna religió que doni sentit a la nostra vida i limiti la nostra existència, també podem escollir encadenar-nos a algun camp del saber i aquí presentar-nos com aquells filòsofs infantils. Infantils perquè es sorprenien com els nens i infantils perquè eren de la infància de la filosofia, els presocràtrics: aquells que no deixaven de sorprendre's amb la natura que els envoltava.
Article publicat a revista RELATS nº 8
Barcelona, 24 d’octubre de 2006
Barcelona, 24 d’octubre de 2006
No hay comentarios:
Publicar un comentario